Gravat de Friedrich Schinkel per al seu projecte per a la Bauakademie de Berlín de 1836
Compartim avui aquí una interessant reflexió del nostre col · lega veneçolà Oscar Tenreiro sobre el significat de l'ensenyament d'arquitectura.
A la presentació al mateix que fa en el seu propi bloc personal, Entre la veritat i veritable, assenyala que la formació d'un arquitecte depèn més de la seva pròpia experiència acumulada que del que aconsegueix assimilar durant els seus anys de formació acadèmica.
Com ell mateix diu allà: Un es fa arquitecte progressivament. Una idea que compartim i que també ratifica Louis Kahn quan assenyala que l'ofici d'arquitectes és una habilitat de veterans. I, els temps, aquesta perícia necessària ni tan sols s'ha adquirit com a conseqüència de l'obtenció d'un títol universitari. Només cal recordar que figures tan importants com Frank Lloyd Wright i Le Corbusier no van trepitjar mai una universitat en la seva joventut i van ser així pràcticament autodidactes. El primer adquiriria l'ofici després del seu pas pel taller parisenc de Auguste Perret mentre que el segon també acopiaría coneixements en la matèria a l'oficina d'un altre important arquitecte de Chicago, Louis Sullivan.
Potser l'essència de l'aprenentatge de l'arquitectura tingui a veure més amb una experiència artesanal en la qual es va polint poc a poc la forma d'executar i emmotllar el pensament a través d'una prefiguració dibuixada de l'espai. El mestratge així només pot sorgir amb l'acumulació d'anys després del tauler de dibuix o (perdó) davant la pantalla de l'ordinador.
Abadia Benedictina de Sant Josep. Jesús Tenreiro Degwitz. Güigüe, 1989. Fotos: Orlando Martínez
Una altra vegada l'ensenyament
Per Oscar Tenreiro
Article publicat al diari Tal qual de Caracas 19/01/2013
Jesús Tenreiro (1936-2007), va dir una vegada en la meva presència (i si mal no recordo a la del col · lega professor Américo Faillace) que una de les coses que més importava en la docència de la nostra disciplina era crear un ambient on la preocupació per l'arquitectura, seva presència en exemples concrets, el debat sobre ella i sobre molts altres aspectes de la cultura fins a crear un ambient ple de referències capaços de disparar associacions en l'estudiant, era la condició perquè els exercicis de prova i error típics del Taller (que com ho deia la setmana passada és l'eix de l'ensenyament en totes les escoles del món) estiguessin informats, nodrits, amb els missatges derivats de les experiències (en converses, discussions, exposicions, oposicions) que caracteritzarien aquest ambient. Ajudaria a que els exercicis deixessin de ser dards llançats a cegues, per acostar-se a un objectiu personal, a una imatge que fos borrosa nascuda de la capacitat individual per assimilar el viscut. Va usar Jesús aquesta vegada la paraula "caldo". En aquest "caldo" dinàmic i ric en estímuls, transcorreria la vida de l'estudiant, aquest seria l'escenari de la seva formació.
Aquesta idea que l'estudiant es mogui en un ambient en què l'arquitectura estigui sempre com a tema, em sembla assumpte fonamental que a les nostres escoles es dóna només parcialment, al celler per a tots.
I les raons són múltiples, gairebé totes associades a la crisi d'identitat i el deteriorament general de les nostres institucions educatives. Crisi agreujada en els últims anys per una mena d'assalt per vies de pressió i gairebé d'extorsió, de part del règim, que li nega tot a les institucions més establertes mentre fa patètics esforços molt mal dirigits, per crear noves universitats controlades políticament.
No està lluny el moment en què aquesta actitud suïcida amb l'educació de nivell superior, hagi de ser enfrontada i corregida, però d'antuvi val la pena ocupar-l'haver de ser, del que podríem esperar de les nostres Escoles d'Arquitectura de major tradició.
Vista aèria del Museu Històric Alemany a Berlín, obra de l'arquitecte xinès americà I.M. Pei. Fotos: Ryan Hadley, Flickr
Em ve a la memòria la idea que va tenir Mariano Picón Sales com a primer director del INCIBA (Institut de Cultura i Belles Arts) de crear un Museu Pedagògic que el definia com un lloc on malgrat no comptar amb obres originals, qui ho visités podia tenir accés a informació molt completa mitjançant reproduccions, enregistraments, material gràfic en general i qualsevol altre recurs tècnic d'aquests anys (Picón Sales va morir a 1965) respecte a l'Art i la Cultura universals. Era una idea que avui dia es revela com a molt més atractiva si pensem en el desenvolupament dels mitjans audiovisuals i informàtics. Anàloga a la que uns anys més tard va tenir el president Caldera quan va pensar en crear el Museu Nacional de la Història, també bàsicament recolzat pels recursos tecnològics, seguint el model alemany (Museu d'Història Alemanya) de temps de la RDA, el qual va continuar la seva funció després de la caiguda del Mur a la seva seu a Berlín-Unter den Linden, renovada i ampliada segons projecte de I.M. Pei. Una continuïtat (ara es diu Deutsches Historisches Museum) que parla a favor de l'estabilitat institucional enfront del polític.
En resum, concebo aquesta Escola d'Arquitectura ideal com un lloc anàleg al proposat per Picón-Sales, un lloc en el qual l'estudiant és objectiu de múltiples estímuls per impulsar-lo a conèixer l'arquitectura universal, la present i la del passat, incloent referències constants a l'art en general, mentre que de manera sistemàtica es el confronta amb esdeveniments diversos en els quals el tema fonamental és la ciutat i la seva arquitectura. La diferència amb un Museu seria sobretot la presència tutelar del cos docent, constituït en el possible per persones capaces de donar forma i contingut a aquest espai de confrontació i informació (el caldo), complint el paper de promotors i animadors apassionats de la disciplina, perquè, precisament, passió per l'arquitectura era un requisit que Jesús Tenreiro exigia a professors i estudiants. Es donaria així a més una diferència qualitativa important perquè la recerca d'informació de l'estudiant no estaria regida per impulsos o preferències ocasionals com les que es donen en una típica navegació individual, sinó que serien part d'un programa docent vinculat als exercicis de prova i error del Taller.
Si en general és difícil acostar-se a aquest model, les Escoles d'Arquitectura del món desenvolupat tenen l'avantatge de ser beneficiàries de l'alt nivell de desenvolupament de les universitats que les contenen i sobretot de les seves biblioteques, veritables Centres d'Informació. La de la Universitat de Columbia a Nova York, per exemple, és la més important del món en Arquitectura, amb la qual cosa l'estudiant té a la porta del costat dels més complets recursos, a part de que aquesta Facultat programa de manera habitual esdeveniments de molt alt nivell que li imprimeixen un dinamisme molt proper al que podria aspirar idealment.
Però entre nosaltres la situació és descoratjadora. La crisi de setge econòmic imposada pel règim ha disminuït radicalment els recursos educatius derivats de la tecnologia de la informació, incloent els tradicionals (llibres, revistes). Alhora, la població professoral ha anat disminuint. I a conseqüències de la situació general sembla que els impulsos d'actualització han estat postergats o reduïts al mínim, donant la impressió que es sobreviu.
I res té d'estrany perquè en molts aspectes és això el que està passant en el món institucional veneçolà: es sobreviu. Així de simple.
Exterior del Museu Històric Alemany . Fotos: Manuela martin, Flickr
