Els fonaments de l'art modern

Aproximació als textos d'Ortega i Gasset (1).
Per José Javier Alayón González.

Tres llindars. Paul Klee, 1929

Orígens dels principis estètics avantguardistes

L'acumulació ininterrompuda de producció artística fins a finals del s.XIX va arribar a aixafar la inspiració artística, conduint a la dràstica ruptura que van suposar les avantguardes de principi de segle. La negació va prendre el comandament i tot el nou va haver de concebre com una oposició a l'art vell, el fil històric havia de trencar-. Per a Ortega va ser el moment en què es va produir una contundent deshumanització de l'art. Com repulsa a l'art vell, segons el filòsof, l'art nou part d'un "fàstic a les formes vives", en escales diferents, però declarat a totes les muses que van alimentar la disciplina a partir del Renaixement amb tota la seva voluptuositat i vitalitat. La intensitat de la deshumanització en l'obra artística era diferent i proporcional a les tres categories d'elements que componen el nostre món: persones, resta d'éssers vius i les coses inorgàniques. Per a Ortega, com més vital, més desterrat estarà l'escenari artístic d'avantguarda.

Els nous principis estètics passaran per un procés de desmuntatge de l'humà, on la manera d'expressar ha de ser fidel representació de l'empresa recentment fundada. Per tant, partir de zero requeria crear un llenguatge nou com a principal eina. La nul · litat és l'estat buit de l'espai i per intervenir en aquest l'artista s'aferra a la geometria com a mitjà d'expressió, pel seu caràcter de ciència antinatural i rabiosament abstracta. Abstracció que li atorga una ingravidesa cultural, un alliberament de pes social que Ortega defineix com intranscendència de l'art, lo de càrrecs i obligacions que compartia amb la ciència o la política dins de les preocupacions i interessos humans.

Deia l'assagista madrileny que: "L'aspiració a l'art pur no és, com es creu una superba, sinó, per contra, gran modèstia. En buidar l'art de patetisme humà, queda sense transcendència-com sol art, sense més pretensió-. "No obstant això, passat un segle, l'art modern i les altres arts que es van nodrir d'ell-principalment l'arquitectura, per ser la més social d'elles-, segueixen sent inaccessibles per a les masses.

Ortega cita Wilhem Worringer en un dels seus assajos, titulat "Art d'aquest Món i de l'Altre", per explicar que la història de l'art ha donat definitivament un gir i es funden així les bases d'un nou voler artístic, una distinta voluntat estètica, oposada al poder artístic, fonament basat en l'habilitat de recrear un art naturalista. Per a això, l'abstracció és l'eina de la nova voluntat estètica.

Composició 8. Vassily Kandinsky, 1923

La idea de forma en la concepció d'objectes

L'objecte dins de l'art del segle XIX, realista per excel · lència, més que ser concebut era emulat. L'artista estava en l'obligació de recrear situacions capaces de fer partícip a l'espectador, facilitant l'aprehensió dela obra. Larealidad expressada per un és compartida per l'altre.

Des del moment en què l'objecte de l'obra deixa d'estar basat en una realitat-en un fragment d'ella per ser més precisos-que és una idea, i és substituïda per un mitjà, deixa impossibilitat l'espectador comú a accedir a la totalitat de la realitat a la qual ens remetia aquest fragment. Així, l'objecte és una irrealitat, creada per l'artista, amb una legalitat pròpia i per tant intransferible, que fa que sigui difícil conviure amb ell. En no tenir semblances amb la realitat de l'espectador, només li produeix sentiments estrictament estètics i no sentiments de similitud, quedant fora del seu enteniment, l'espectador és expulsat de l'àmbit de comprensió de l'objecte. Per tant, aquest únicament és abordable des de l'intel · lecte visual, els sentits són només vehicles per a l'acció lliure de la imaginació, funcionament de la raó estètica per produir el delit estètic, tal com el defineix Kant.

Si la forma és la manera d'existència de la cosa, expressant el nexe intern i la manera d'organització de l'objecte i està condicionada pel contingut d'aquest, és evident que la forma de l'art nou deixa de ser un reflex de la realitat, de tals o quals peculiaritats d'un poble o una cultura. L'origen de l'objecte artístic deixa de ser de procedència externa (pública), per ser de gènesi interna (privada).

Tot i que la forma d'un objecte, en aquest cas el de l'art, mai roman invariable, pot arribar a posseir una independència relativa en proporció a la història quela avala. Suestabilidad és un factor que garanteix el desenvolupament progressiu del contingut, però aquesta mateixa estabilitat, que en les primeres etapes estimula el desenvolupament, es transforma amb el temps en font de conservadorisme. Aquest encasellament de la forma artística, immediatament la relega en relació als nous continguts, generant una contradicció que l'obliga a fer un canvi en consonància amb les transformacions esdevingudes. En el procés de constant renovació i progrés de les societats és difícil citar un fet "superació" (de la forma), tan radical com la que ens referim al.

Broadway Boogie Woogie. Piet Mondrian, 1921

Relacions entre art i realitat

En parlar de realitat en el pensament orteguià, hem de referir-nos al seu concepte de la realitat radical, definida com la interpretació de la nostra vida a partir de la coexistència del jo amb el món. I més exactament com diu l'autor:

"Jo quant subjectivitat i pensament em trobo com a part d'un fet dual la altra part és el món. Per tant, la dada radical i insofisticable no és la meva existència no és jo existeixo, -És el meu coexistència amb el món ". I en conseqüència: "No hi ha, per tant aquesta suposada realitat immutable i única, hi ha tantes realitats com punts de vista. El punt de vista crea el panorama ".

De tots aquests punts de vista diferents esdevindran perspectives diferents, el que filosòficament es defineix com perspectivisme. Llavors, tot el coneixement que es deriva d'aquesta doctrina, depèn del punt de vista (realitat) que té i aquest al seu torn, de la distància espiritual que el separa del fet.

Per explicar llavors la relació entre art i realitat que existeix en la filosofia orteguiana hem d'afirmar que l'art nou és irreal, que per primera vegada, en relació a l'art antic, s'eliminen els elements reals i els d'ordre estètic prenen el poder de l'obra artística: inevitable conseqüència de la deshumanització de l'art. L'artista enfront de l'obra deixa de banda qualsevol punt de vista real, el mar, humanament viscuda, per prendre un punt de vista intern, irreal. De emular les coses passen a pintar les idees, és a dir, la irrealitat.

Ortega especifica: "És l'art doblement irreal: primer perquè no és real, perquè és una altra cosa diferent del real; segon perquè aquesta cosa diferent i nova que és l'objecte estètic porta dins de si com un dels seus elements la trituració de la realitat ".

D'aquesta experiència s'obté el gaudi de l'objecte artístic i no el gaudi de si mateix, producte de veure vinculat amb les realitats exposades en l'obra d'art. La contemplació substitueix la identificació de l'espectador enfront de l'objecte artístic.

Per finalitzar fem atenció la que potser sigui la característica principal de l'art d'avantguarda per a Ortega i Gasset: seva impopularitat. Tota "superació" dins d'algun sistema implica un cert rebuig d'entrada. Però la situació que es presenta en aquest nou panorama artístic és un problema d'índole sociològic, doncs el públic queda estratificat per un procés de selecció intel · lectual. La classificació és molt senzilla: els que ho comprenen i assimilen i els que no ho comprenen i rebutgen. Alhora aquesta segregació és dràstica, doncs els percentatges són marcadament dispars a favor dels que se senten humiliats pel nou art.

Com afirma Ortega, el nou art és un "art artístic", és a dir, produït i accessible només per artistes, anomenats així tant els pròpiament anomenats, com els que posseeixen el nivell cultural suficient per entrar en l'elit capaç de fer intel · ligible l'objecte artístic, incloent l'arquitectura moderna que fundarà els seus fonaments, entre altres coses, en aquests principis estètics.

(1) Totes les cites han estat extretes de: ORTEGA I GASSET, La deshumanització de l'art i altres assajos d'estètica, Alianza Editorial, 1998.