Casa de la fantasia, Almere. Holanda. Gen Benthem, 1984
Tota persona té una representació d'una casa ideal en la qual li agradaria habitar. Aquells arquitectes que es precien d'això s'uneixen a aquest desig bàsic una voluntat d'expressar aquí aquesta poètica particular que està lligada a la seva concepció de l'arquitectura. Un meravellós llibre titulat La llar de l'arquitecte (La casa de l'arquitecte), publicat 2013 per l'editorial Taschen, tracta de buscar aquesta especial idea fent un inventari de 100 cases d'arquitectes europeus reconeguts, realitzades en els dos últims segles.
Els objectes i espais que envolten les persones en la seva quotidianitat solen definir una mena de cultura específica, reflectint necessitats concretes però també indirectament els valors ètics i estètics de cadascú. Les cases que habitem hem de llegir gairebé com una mena de representació de l'ideari propi i de les nostres famílies, situada entre els desitjos i la realitat dels possibles.
Com ha assenyalat el crític Christian Norberg Schulz en el seu llibre Concepte d'habitatge (Concepte d'habitar) de 1986:
És precisament la casa, com un lloc privilegiat per a l'acció i l'exposició, un instrument a través del qual l'home percep i ordena el món al seu voltant.
Les cases dels arquitectes són uns espais singulars allunyats del constrenyiment de clients, un territori imaginari que només queda delimitat per les disponibilitats econòmiques i les demandes dels més propers. Aquí s'expressen tot un conjunt de valors i conceptes que remeten a l'acumulació realitzada per cadascun sabers professionals i artístics. El projecte artístic individual és un anhelat desideratum expressiu que s'institueix amb total llibertat en aquestes residències personals.
Segons el recopilador de l' Llar de l'arquitecte, Genaro Castiglione, aquests habitatges d'arquitectes es transformen clarament en un relat autobiogràfic. Un equilibri entre els conceptes estètics de l'autor i els sentiments concrets de les persones que hauran de viure, acompanyant al llarg de les seves trajectòries vitals. Cada decisió de disseny, cada detalle material, de la selecció de lloc, al maneig de la llum i les peces de mobiliari, etc. han estat avaluats i adoptats amb especial cura i ens parlen d'una percepció específica de l'arquitectura. Curiosament, aquests espais són el resultat de la tensió cultural que atresora aquest arquitecte concret, situat entre les influències de les tradicions locals i les referències internacionals. Un viatge d'anada i tornada de referències que supera fronteres en una fràgil operació de fecundació creuada d'idees i motius per a la concreció de l'espai domèstic.
Casa Els Llorers, Tacoronte. Tenerife, illes Canàries. Federico García Barba, 1985
Jo mateix he construït la meva pròpia casa fa ja bastants anys. Un edifici que proposaria a partir de la reflexió sobre les formes tipològiques de l'arquitectura popular existents a les illes Canàries; i que vaig dissenyar arran d'una indagació personal sobre els habitatges rurals del nord de Tenerife. La meva casa la projectaria en una època de grans dificultats-com les que transitem avui. Només vaig poder fer-la realitat programant també una estratègia econòmica que em permetés construir i aconseguir els recursos necessaris a la vegada que l'anava habitant. Així vaig veure sorgir aquesta llar personal al costat del petit jardí que ens envolta, al igual que vi crecer a mi propia familia. En el seu moment, va ser per a mi gairebé una obsessió, una manera d'integrar-me en un paisatge omnipresent del que tenia una percepció que després al cap dels anys he anat reconeixent com a romàntica. Era una forma de comunicació amb aquells que m'havien precedit, agricultors habitants de l'illa, però també amb aquells grans artistes que havia hagut d'estudiar amb afany. Plasmaria allà d'alguna manera heterodoxa i simplista, el classicisme formal transitat pels moderns arquitectes alemanys i nord-americans, que partint de l'obra schinkeliana, fructificaria en alguns projectes de Mies i la simplicitat exercida en les obres fetes a la dècada dels 50 i 60 a la costa Oest dels Estats Units. Encara recordo l'emoció sentida en visitar anys després el petit pavelló de Schinkel al palau berlinès de Charlotenburgo. Una vila senzilla d'inspiració italiana que el mestre alemany va construir per encàrrec del rei Frederic Guillem per Auguste, la seva segona esposa.
En La llar de l'arquitecte he vist en nombrosos arquitectes admirats moltes actituds semblants a la meva a l'hora d'afrontar la seva pròpia estatge.
Apartament de Le Corbusier. 24, Rue Nungesser et Colli, París. 1933
En aquest llibre extensament lecció apareixen els habitatges dels grans del segle XX. Com la casa que Alvar Aalto es va fer a Munkkiniemi als afores d'Hèlsinki o el conegut apartament de Le Corbusier sobre el seu estudi a la Porte Molitor de París. També la casa manifest que construiria Walter Gropius costat de la Bauhaus de Dessau. O la Xarxa House a Bexleyheath, el projecte medievalista de William Morris. I a més el delicat apartament que Charles Rennie Mackintosh va preparar per a la seva estimada Margaret, ple de peces de mobiliari especialíssimes. Aquest últim destruït i després reconstruït parcialment parell formar part del material que s'exhibeix a la Hunterian Gallery de Glasgow.
Apartament de 6 de Florentine Terrace, Glasgow (reconstruït parcialment en la Hunterian Gallery. Charles Rennie Mackintosh i Margaret Macdonald, 1914
23-24, Rue Americaine. Brussel · les. Victor Horta, 1898
Però també els estatges d'altres insignes arquitectes com, Arne Jacobsen, Sverre Fehn, Gio Ponti, John Pawson, Ernesto Nathan Rogers, Eduardo Soto Moura, Oswald Mathias Ungers de Josep Maria Olbrich, per nomenar solament alguns ja reconeguts per la història. És emocionant recórrer amb la mirada l'ordenat ambient de l'oficina personal de Eliel Saarinen o les taules de treball desordenades d'un altre respectable arquitecte nòrdic com Sigurd Lewerentz. Resulta també encantador descobrir les formes d'inspiració vegetal que pautar el moviment Art Nouveau, que es troben en gairebé tots els elements del pis que projectaria per a si Víctor Horta a la Rue Americaine de Brussel · les. O els objectes que van envoltar en vida Eilleen Gray, que ella dissenyaria per a la seva especialíssima casa a Roquebrune i que avui són uns clàssics del mobiliari del segle XX. Cada un d'ells era un personatge singular, arquitectes que vivien envoltats d'imatges i objectes pertanyents a un univers molt particular.
Interior de la Casa Korsmo a Planetveien, Oslo. Arne Korsmo i cristiana Norberg Schulz. 1968
Exterior i perspectiva de la Casa a Steindorf, Caríntia. Àustria. Gunther Domenig, 1986
Però el més interessant del llibre és descobrir altres petites joies desconegudes d'arquitectes que no van tenir un gran reconeixement internacional i que, però, eren grans mestres del domèstic. Com m'ha passat a mi amb el noruec Arne Korsmo, la casa del dissenyaria en col · laboració amb el gran crític i historiador Christian Norberg Schulz. Les seves són cases que resumeixin aquest esperit especial dels nòrdics per als quals la llum és una eina essencial per la seva escassetat.
En aquest recorregut domèstic crida l'atenció per la seva desmesura la casa en Steindorf de Gunther Domenig. Un artefacte que és un exercici d'autoafirmació cap a una arquitectura radicalment diferent en les seves formes desconjuntades. És un manifest proper al Deconstructivismo, aquella arquitectura manifest que va sorgir de la regió austríaca de la Estíria i que aconseguiria ressò internacional de la mà d'alguns compatriotes com Coop Himmelblau. Una arquitectura que vol de l'avantguarda més extrema i de la vehemència dels gestos irracionals i que donaria suport al que alguns adjetivaron com deconstructiu amb gran èxit mediàtic. Un quart de segle després, encara ressonen els ecos de la exposició homònima que celebraria el Museu d'Art Modern de Nova York sota la batuta de Philip Johnson.
Casa de l'arquitecte a Highbury, Londres. Adam Caruso, 1994
La, cases que prefiguren un present de reciclatges i d'aprofitament de l'existent. Com la que Adam Caruso continua fent per a si mateix en una barri anodí de Londres. En aquests espais conviu el nou amb el preexistent en una barreja a mig camí entre la història del lloc i les idees estètiques acabades de sortir del seu pensament. La seva residència resumeixi aquesta admiració per l'acumulació temporal de les formes construïdes i els recursos espacials d'aquells que l'han precedit en l'habitar d'un lloc concret. Alhora, aquest caràcter d'escriptura superposada és un estímul per Caruso, que busca treure les millors possibilitats dels petits llocs amb un savi maneig en la barreja de materials i la introducció de noves formes d'il · luminació que conformen un espai quotidià sempre inacabat en què és confortable habitar.
I així fins a un centenar d'exemples sorprenents que conformen el millor que han fet els arquitectes europeus per si mateixos al llarg dels últims dos segles. Aquest recull s'integraria en una exposició itinerant, anomenada Un centenar de cases de cent arquitectes europeus (Cent Cases per Cent Arquitectes Europeus). El resultat de la investigació és aquest llibre que ha estat publicat per l'editorial Taschen GmbH i es pot consultar a Internet a la pàgina de MEAM Net. Una autèntica joia en què podem endinsar-nos en els paisatges quotidians i universos particulars d'una extensa nòmina d'arquitectes admirats.
La llar de l'arquitecte és un inventari meravellós que ha editat el professor italià Gennaro Postiglione amb la col · laboració de Francesca Acerboni, Andrea Canziani, Lorenza Comino i Claudia Zanlugo. És el resultat de l'esforç de l'equip del Modern European Architecture Museum Network (MEAM Net), un grup de treball transnacional liderat pel Departament d'Arquitectura del Politècnic de Milà que ha estat finançat pel Programa Cultura 2000 de la Unió Europea. La casa de l'arquitecte en si concebre inicialment com un projecte de recerca per documentar els espais que els arquitectes fan per a ells mateixos i les seves famílies. No obstant això, després de l'esforç realitzat en aquest recull, ha sorgit la idea de conformar una xarxa museística que connecti totes aquestes experiències singulars en una estructura organitzada que contribueixi a l'enfortiment de la cultura comuna europea.
Potser el més interessant que es desprèn d'aquest esforç és aquesta possibilitat d'acabar constituint un museu transnacional de l'arquitectura en la qual es proposés un itinerari de llocs protegits i preservats com a mostra de la idea essencial dels propis arquitectes per si mateixos. Uns espais singulars que poden integrar també el mobiliari original, obres d'art, les teles i tots aquests altres elements singulars que alguns col · leccionar o concebre per delimitar un paradís en el seu pas per aquesta terra.
Més informació:
La casa de l'arquitecte. Gennnaro Postiglione. Bosses, 2013
Un centenar de cases de cent arquitectes. MEAM NET
La casa de l'arquitecte. Arquitectes quadratura Bloc 09/04/2013
Joc de forquilla i ganivet de peix. Chareles Rennie Mackintosh
Com t'ho curraste Federico!!