Per Noemí Lleig
Dúctils illes il · leses aixequen el somriure fins l'asma del somriure il · lesa.
José Lezama Lima
Juan José Gil, Paraislas, 1984. Mixta sobre tela, 200 x 150 cm
Què és una Illa il · lesa?, potser, ¿Una illa que no ha patit danys?, ¿Una illa que ha quedat intacta?…
1
Els dies de tardor
es presten al poema,
delaten aquest joc
fatal de l'escriptura.
Mentre la nit blanca
si per al silenci.
2
El ritme de la pluja
és una recerca: mur
blanc on emergeix
l'illa il · lesa, el vers.
3
Les paraules ocupen
El seu lloc en la memòria.
Vocació del lleu.
Matèria de l'oblit.
"L'illa il · lesa", en Ciutat Blanca d'Ángel Campos
Una illa que manté la seva autonomia i que tanca al voltant de si, la capacitat de representar-se en l'obra d'art. Una illa il · lesa, no és la que hagi quedat al marge del canvi o la transformació, sinó aquella que s'aferra a una identitat que hi enmig de la voràgine de dinamisme, no sentència la constant i sucosa revisió que implica re-llegir-la una vegada i una altra, diguem, gairebé, fins a l'infinit. És precisament, aquest infinit de reinterpretacions, de revisions, de re-representacions, el que aconsegueix que una exposició que tingui com a títol l'illa, i més en aquest mateix territori, suposi una sempre aposta segura i un agradable recorregut pel (de) conegut.
Isidre Hérnandez, llicenciat en Filologia Hispànica, comissari i conservador de la Col · lecció TEA, assenyala Paul Dermée, en el primer número de la revista creacionista Nord-Sud, com la inspiració que va motivar la realització d'aquesta exposició-Una Illa il · lesa. Travessies insulars en la col · lecció TEA-, a partir d'una lectura del poeta, en concret, en la idea de «crear una obra que visqui fora de si, de la seva pròpia vida, i que estigui situada en un cel especial, com una illa en l'horitzó » (1). En aquest sentit, en un text de Federico Castro Morales, "La 'Illa-Molineta'. La recepció del Creacionisme a Canàries "s'assenyalava també aquesta mateixa idea, però en aquesta ocasió pel que fa a Espinosa i la percepció de Lanzarote com una terra d'inspiració per a la creativitat (2). Si ampliem aquesta frase d'Dermée obtenim una dada més ampli: «La finalitat del poeta és la de crear una obra que visqui de la seva pròpia vida, lluny d'ell: que estigui situada en un cel especial, com una illa allà a la llunyania de l'horitzó » (3). És a dir, que si bé Castro Morales, si assenyalava l'obra del poeta com una illa en l'horitzó, Hernández, se centra, independentment, en l'obra d'art com a illa en l'horitzó.
Així, en aquesta llunyania que assenyala Dermée, existeix també una intencionalitat no només d'autonomia de l'obra d'art, sinó que la concepció del que il · lès vindria donada, com a vinculació a una illa, que allunyada en l'horitzó, conviu amb l'aïllament i amb la possibilitat, amb la inexistència d'influències i amb la presència d'interpretacions. L'obra d'art per tant, vindria a conformar-se a una puresa, en una especificitat de la representació, en un dinamisme plural que no es limita al territori insular, i que no li perjudica perquè conviu en una ambivalència constant.
Pipo Hernández, Pietat, 2001. Tècnica mixta sobre tela, 295 x 295 cm
També hi ha en aquestes concepcions, un misticisme, una sacralització i veneració de l'illa com influència i motivació en l'obra d'art. Vostè precisament aquest aspecte simbòlic i idealitzat, també codificat, el que incentiva per una banda, la concepció adorada pels artistes, i per un altre, la possibilitat que sustenta la creativitat de l'obra d'art, fonamentada en la interpretació del paisatge insular. Aquesta lectura de l'illa il · lesa, és la lectura que es registra en el temps a través de l'obra d'art, però que en un sentit metafòric, queda registrada en un instant intuïtiu, íntim i personal. La supervivència de l'illa, és la supervivència de l'obra d'art, de la lectura de l'artista i de la representació que protegeix la visió exòtica d'aquesta llunyania en la linealitat del mar.Desde la poesia, fins a la pintura, escultura, fotografia, cinema… És l'illa, un mitjà expressiu en si mateix, que atorga a la representació, tints diversos que enriqueixen la visió insular però també, incentiven la imaginació i fantasia d'una obra d'art, que d'una banda, recorre la veracitat dels paisatges, les tradicions i identitat i que alhora, recull l'illa-jo, que és aquella de l'artista que reinterpreta i visualitza una lectura subjectiva i interioritzada. És l'illa-jo, un joc fonètic del (01:00)illa(fer) jo, que reinterpreta, la llibertat en l'obra, sota la infinitud de la seva subjectivitat i sobre límits simbòlics de la terra.
Aquesta exposició col · lectiva, recull la interpretació del mateix artista insular, la visió estrangera de l'artista que es deixa seduir com el illenc pels colors, textures i formes, i per la tradició més imperant de l'art canari. D'aquesta mostra, he seleccionat una concreta visió sobre alguns autors que introdueixen la generalitat de l'argument expositiu. En aquest sentit, Pipo Hernández (Gran Canària, 1966), és un referent indiscutible, a través de la seva obra Pietat. Realitzada en 2001, seva pintura és el reflex de la catàstrofe configurada per un vel absolutament serè, delicat, Da Vinci, que neix de la contraposició entre la naturalesa i l'avanç. Una destrucció silenciosa que ataca la protegida illa. Una illa que per JuanJosé Gil(Gran Canària, 1947) esdevé Paraislas. Aquesta obra d' 1984, es troba en la línia del paisatge abstracte, que l'artista canari, s'aplica quan representa la casa, l'illa o el mar. L'orografia insular en la verticalitat dels seus territoris representa el joc entre llums i ombres, l'aparició i la desaparició, les llegendes ila història. Unaverticalidad, que representa la inexpugnable visió insular: la distància i en el seu esperit mític.
L'illa retratada al voltant de la ruïna, al voltant del volcà, al voltant del paisatge i el mar, entronca una i altra vegada, amb la poesia de grans literats que van atorgar al territorioinsular elValor de protagonista, però també d'antagonista. Aquesta idea Paraislas, és una vinculació a l'aïllament. Tancat el camp de representació, sembla, decíaPedro GarcíaCabrera com "un brot de encandenado mar" (4). Un encadenament que Amelia Pisaca (Tenerife, 1966) recull, en 1998, en el món fantasiós, exòtic i vernià de Ladó. Guardià de les illes. Atles passant 3 Chios, Egle, Eritia i Aretusa, les Hespèrides, que vivien en un lloc de clima serè, benigne i tranquil on la natura oferia pomes d'or en els seus arbres. Un jardí de bella bellesa, que conreaven les Hespèrides i que era custodiat per Ladó, un drac de cent caps per les que llançava foc. La interpretació de Pisaca, es compon de la multiplicitat cromàtica en un format de grans dimensions que allotja no només la recreació del monstre grec, sinó la fortalesa de la natura, entre la muntanya i el mar, el ingràvid ila terra. Unaplanimetría de visions i detalls que configuren un efecte aquàtic, profund i arrelat de l'illa il · lesa de Ladó, sota el segell surrealista.
Amelia Pisaca, Ladó. Guardian de les illes, 1998. Tècnica mixta sobre tela, 650 x 195 cm
Manxa i color, cop i sol, Jiri Georg Dokoupil (República Txeca, 1954) retrata l'illa en O.K Baby a 2001. Aquest llenç horitzontal de gran format representa la biològica i orgànica visió de la naturalesa insular. Gotes, taques i formes de l'atzar es recreen en l'estil evolucionista de Dokoupil. Com si d'una ebullició sorgís la terra, Dokoupil lliure visual, i recupera la visió insular més pura.
Respectivament, Detall del Jiri Georg Dokoupil , O.K Baby, 2001, Acrílic sobre tela, 94 x398 cm. Excepte, Tenerife, 2000. Oli sobre tela, 81 x166 cm.
Després de les mitocòndries de sabó de Dokoupil, Excepte-Salvatore Mangione- (Sicília, 1947) reprèn el paisatge més naïf i s'endinsa en el 2000 amb Tenerife. Un paisatge en el queel Teideaparece entre els núvols, les muntanyes, la naturalesa i l'arquitectura domèstica. Un paisatge de l'illa, esponjós, dolça i ingenu que representa en si mateix una evidència de tranquil · litat, llunyania i intimisme de l'exòtic i tradicional. ComoJose luisperez Navarro (Tenerife, 1961) amb els seus tuneres. Egos absoluts de la natura, emblemes canaris de la cultura i del paisatge tradicional, que són per a l'artista un paisatge en si mateix. L'alegria i cromatisme d'aquestes obres, es contraposa a la duresa del paisatge de foscor i rebel · lia en Illa i carretera de Àngel Padró (Tenerife, 1969) on la nit i l'orografia de les corbes de l'asfalt, recorren la profunditat metafísica i no només pictòrica. Corbes i trajectòries que deixen la mirada davant el reflex del mateix territori, sempre cíclica l'illa, que es recorre en si mateixa, una i altra vegada.
Volcans, muntanyes, arquitectures, organismes pictòrics i mites de Canàries, comparteixen escena amb la interpretació social i simplificada, juganer i infantil de Donald Baechler (Connecticut, 1956) Gelat amb la Xarxa, de 1999. Un cremós gelat sorgeix imponent entre l'espai ingràvid, irreal i espontani, que sorgeix de la interpretació turística. Una visió pop sobre Tenerife, que llisca haciaCarmen Cólogan(Tenerife, 1959) i la metafísica del paisatge, en una referència absoluta a Chirico, en la solidesa i pes dela representació. Taly com deia, Enrique Castaños Alés: «A part del caràcter cíclic de l'evolució còsmica, l'arbre posa en comunicació els tres nivells del cosmos: el subterrani, a través de les seves arrels; la superfície de la terra, a través del tronc i les seves primeres branques; el cel, a través del seu cim i de les seves branques superiors. Els espais on la pintora s'ubica el drago són espais interiors, estades d'arquitectura lineal i geomètrica que es comuniquen unes amb altres, a través dels seus vans es projecta una llum intensa, blanca o amarillenta». Una obra bella, simplificada, resumida en cromatisme i linealitat.
Des de la força i el terror plaent Depedro González, fins al detall colossal i detallista de juliol Blanques. Entre la naturalesa, de Juan Pedro Ayala, les obres de Raul Artiles, de la inquietud sempre disposada de Encarneviva, hastaMiguel Fernándezy seu aquàtica expressió, desdeJaime Bravo, fins al barroquisme de Setmana Castro i els tints simbòlics i prerafalelistas de Domingo Vega. Al costat dels autors ja citats l'obra dejose LuisMedina Taula, Gabriel Roca i les fotografies de Naia del Castillo i Carmela García. I el brodat, seva poètica col · laboració amb Arthur Maccanti, Iván Cabrera i Diego Giuliano, ha possibilitat una reflexió multidisciplinar que també és present a través dels treballs escultòrics de Juan Gopar yJosé Herrera, així com l'obra de vídeo-creació “Dàrsena”, del cineasta canari José Cabrera. Una exposició, que amplia, sòlida, i sustentada en la sempre segura aposta del insular i la seva interpretació, recorre l'instant illenc. Una illa és Un espai per la intimitat, com l'escultura dejose Herrera, oberta i tancada, brillant i fosca.
Àngel Padró, Illa i carretera, 1999. Oli sobre tela i taula, 81x100cm
Notes:
(1)Isidre Hernández, "L'illa il · lesa. Travessies insulars a la Col · lecció TEA ", TEA. Tenerife Espai de les Arts.
http://www.teatenerife.es / expo / la-illa-il · lesa-travesses-insulars-a-la-col · lecció-teja. Consulta realitzada el 2 d'agost de 2013.
(2)Fernando CastroMorales, "La 'Illa Molineta'. La recepció del Creacionisme a Canàries ", Vegueta 10 (2008): 81
(3) Raúl Gustavo Aguirre, Les poètiques del segle XX (Argentina: Culturals Argentina, 1983) 87
(4) Maria Jesús Pablo Gimeno,Pedro GarcíaCabrera. Aires de llibertat (Santa Cruz de Tenerife: Idea, 2006), 29.
Més informació:
L'illa il · lesa. Lagenda. Guia de l'oci de Tenerife
José Herrera, Un espai per la intimitat, 2008. Bronze, 225 x 210 x 142 cm
