Per Alicia Guerrero Yeste *
Capella de l'Illinois Institute of Technology. Eero Saarinen, 1955. Imatge: Jules
Actualment a la majoria de les nostres ciutats, la presència d'edificacions religioses posseeix un simbolisme més històric que espiritual. És innegable que catedrals, esglésies, capelles ... segueixen constituint per a molts fidels un espai sagrat que, no obstant, ha hagut d'aprendre a conviure en molts casos amb una dimensió d'àmbit per a l'interès turístic que resta (encara que no anul · li) aquesta qualitat. Així mateix, és segurament cal considerar com també gran part de la nostra societat oscil · la entre una contradicció en la qual, mentre s'aparta insatisfeta de les formes de religió tradicionals i sucumbeix al materialisme consumista, busca però vies espirituals que dotin d'un sentit a la seva existència.
Interior de la capilla Kamppi. K2S Architects. Hèlsinki, 2012
Aquest estat planteja la necessitat de concebre arquitectures que s'identifiquin amb aquesta recerca i puguin acomodar. Com plantar el Teòleg Philip Sheldrake en do Assaig "La Ciutat Espiritual":« són necessàries noves formes d'expressió i vivència del fet religiós, retirades però accessibles.»Una observació que es pot reconèixer sens dubte en el fonament que caracteritza la Capella del Silenci (Kamppi Capella) de K2S Architects, una petita edificació amb la finalitat servir com a àmbit per al recolliment i la confortació espiritual i que es troba situada a la plaça Narinkka, una de les zones més cèntriques i concorregudes de Hèlsinki.
El projecte, la construcció va concloure durant l'any passat, va sorgir com una iniciativa del propi govern de la ciutat, sent la unió parroquial de Hèlsinki qui ha actuat com a client del projecte, comptant amb la cooperació de les parròquies de les localitats d'Espoo i Vantaa en la planificació dels serveis que ofereix la capella.
És segurament aquest caràcter d'iniciativa pública la que dota d'un major caràcter exemplar a la realització d'aquest projecte: la consideració, des de l'esfera pública del civil i el religiós, de la importància d'atendre les necessitats espirituals dels ciutadans. Unes necessitats que aquest projecte clarament comprèn, citaríem de nou a Sheldrake, no exclusivament centrades en «l'experiència interior o les pràctiques espirituals, sinó que implica també com donem significat a la nostra vida al món quotidià», ja que la capella es planteja com un àmbit ecumènic on cada persona (des de primera hora del matí fins a la caiguda de la tarda) pot acudir per un breu recés de retorn a si mateix, de la meditació del somni, i compta així mateix a la seva disposició amb un equip de treballadors socials amb els quals poder conversar sobre tot tipus de qüestions que puguin estar pertorbant el benestar intern d'una persona en un moment concret, siguin o no de caire religiós.
Amb una superfície total de 270 m2 i situada assegurant la seva accessibilitat des de tots els punts urbans circumdants, l'element protagonista de l'edifici és l'estructura de fusta de 11,5 m. d'altura que acull la capella deliberadament minimalista i centrada en crear a l'interior una atmosfera de quietud i calidesa a través de la qualitat sensorial d'aquest material i l'acurada articulació de la penetració zenital de llum. Es tracta d'un volum de llenguatge clarament contemporani, que vol ser reflex del trànsit de persones al seu voltant, però també una interpretació de les tradicionals esglésies finlandeses de fusta, situades sobretot en àmbits rurals. El mobiliari interior se centra en l'essencial: uns bancs i un petit altar, una reproducció de l'habitual interior d'un temple cristià que potser cal entendre com una inèrcia necessària, convencions assimilades que permetin reconèixer inequívocament la vocació espiritual d'aquest àmbit. Juxtaposat a aquest volum vertical se situa un volum baix horitzontal, Color Negre, que serveix com a espai de mediació entre l'espai urbà i el silenciós interior de la capella, i que acull les dependències per a les converses privades.
«Tornar a adquirir un sentit de l'espiritual a la ciutat és una forma de resistència contra la fragmentació de la vida, l'individualisme egoista i l'absència de lloc postmoderna»Assevera Sheldrake. A la delicada senzillesa de la seva arquitectura, la Capella del Silenci confirma la profunda necessitat de buscar camins cap a l'esperit.
*Article publicat originalment a Cultura / s Suplement del Diari La Vanguardia. Barcelona 27/03/2013
El altar de la Capilla del Illinois Institute of Technology. Eero Saarinen, 1955. Imatge: Iñaki Bergara
