Per Javier Dasdores armes
Perspectiva urbana de la Casa da Música de Porto des de la Rua Vanzeleres. Rem Koolhaas i OMA, 2001. Fotos: Javier Dasdores
A The Visitor1, Walter Val, un madur i retret professor universitari de Connecticut, sorprèn una parella d'immigrants ocupant el seu apartament de Manhattan, un habitatge que visita amb poca freqüència i que els ha estat llogada de manera fraudulenta per un indesitjable sense escrúpols. Aparentment Walter és el legítim propietari de la casa on els dos joves s'han introduït establint allí la seva llar, a priori uns vulgars ocupes víctimes d'una estafa immobiliària. Però qui s'apropia realment l'espai de qui, Zainab i Tarek al traspassar la inqüestionable frontera de la propietat privada o el professor que irromp a mitjanit a la casa violant els no menys irrefutables límits d'una dimensió sensorial que pertany per dret als joves?
Vista de l'espai central d'un dels auditori des dels deambulatorios perimetrals. Fotos: Javier Dasdores
El caràcter ambigu i polisèmic palpable en determinades realitzacions artístiques, ha suposat tant per al cinema com per a la resta de disciplines un nou paradigma basat en la bidireccionalitat entre creació i espectador. Ja en els inicis del segle passat, doblegat l'entusiasme inicial del període cubista, Marcel Duchamp eleva a una dimensió artística cosa tan aparentment quotidià com un urinari mitjançant un simple procés de translació2. Mentrestant Man Ray fa el mateix amb el diàleg entre el real i el virtual que impregna la seva obra fotogràfica, convidant l'espectador a reflexionar sobre l'origen, la finalitat i la pròpia naturalesa de l'art3. La pintura, la literatura, la dansa o la música per citar algunes, han utilitzant de la mateixa manera en algun moment recursos compositius que subratllen el caràcter complementari del seu llenguatge visual o conceptual ..... fins i tot el món de la moda ha desterrat momentàniament la rotunditat de les corbes per un nou cànon basat en joves models primes i fibroses !
Per la seva banda la producció arquitectònica també s'ha vist embolicada per aquesta condició ambivalent, que es manifesta per exemple en l'arquitectura prèvia als inicis del Moviment Modern, personalitzada en les figures de Peter Behrens a la fàbrica de turbines d'AEG (1.909) i Walter Gropius a la Fagus (1.911), on tots dos arquitectes s'allunyen de les construccions de vidre i acer pròpies del segle XIX per crear un llenguatge basat en la fusió dels processos industrials i la tradició rural en què les lectures domèstica i industrial s'alineen.
La contundent volumetria de l'edifici sobre la plaça d'Alburquerque. Fotos: Javier Dasdores
En un pla més la propera vegada, Japonès Yoshichika Takagi el casa al K(2.009)4, adulterara la icona per antonomàsia de l'arquitectura (la cabana de Laugier) sense que perdi el seu significat original, mentre que l'holandès Rem Koolhaas a la Casa da Música de Porto (2.005) és capaç de mantenir la consistència física i objectual de l'edifici fluctuant entre dues escales diametralment oposades.
Paradoxalment la concepció d'aquest últim projecte s'inicia amb l'encàrrec d'un habitatge unifamiliar a Rotterdam l'any 1996, la finalment no construïda casa Y2K5. Uns anys més tard i després de l'elecció de Porto com una de les dues capitals europees de la cultura, l'Estudi de Koolhaas, OMA (Office for Metropolitan Architecture) va ser convidat a participar en el concurs per a la construcció d'una sala de concerts per a la ciutat i després d'un procés de deslocalització i augment d'escala similar als empleat per l'artista suec Claes Oldemburg6, el que en principi era un habitatge es va acabar convertint en l'edifici “intrigant, inquietant i dinàmic” que avui coneixem7 i que s'insereix de manera tan rotunda dins del teixit urbà de la ciutat de portuguesa.
El contrast de les parets recobertes de rajoles tradicionals portuguesos i els daurats interiors il · luminats amb neó. Fotos: Javier Dasdores
Per a això l'arquitecte holandès trenca la continuïtat del la trama existent situant l'edifici de forma (aparentment) aleatori a la rotonda de Boavista, situada entre els límits d'un barri obrer i el centre històric de Porto, qüestionant la finalitat de l'objecte arquitectònic dins de l'urbs, però posant al mateix temps en valor elements propis de la ciutat contemporània com la plaça que dóna accés a l'edifici i que es configura com un context específic per a la trobada ila contemplació. Com a conseqüència de la transició d'objecte representat (habitatge) a realitat (auditori), la particular disposició de l'edifici en aquest context provoca la successió de nombroses imatges superposades on fons i figura es superposen afegint un nou significat a l'entorn, com si d'un collage espacial es tractés.
Idealment l'edifici es genera a través de la construcció d'un sòlid facetat de formigó blanc disposat de manera autònoma sobre el centre dela plaça. Elprograma compost per dos auditoris amb capacitat per 1.250 i 350 persones respectivament, sales d'assaig i estudis d'enregistrament, s'introdueix perforant el sòlid i sostraient la massa sobrant, impregnant l'edifici del caràcter manipulable inherent a qualsevol objecte i sobre el que poden advertir petjades de les maquetes inicials que van servir de base conceptual, situant-lo en la posició indeterminada entre la monumentalitat de l'escultura i la funcionalitat del model arquitectònic que el torna enigmàtic.
Resultat d'aquest buidatge, les sales no només s'exposen a la ciutat donant un nou significat a les relacions que estableixen els edificis institucionals amb la ciutat, sinó que a més revelen els seus continguts al visitant mitjançant la relació que s'estableix entre les cruïlles i interseccions que es produeixen entre elles. Eliminant deliberadament l'ús del foyer sobredimensionat, l'alternativa es planteja com un trajecte ascendent entorn a l'auditori principal que connecta tot l'edifici i en el qual, amb l'habitual ironia i ambigüitat que caracteritza el treball de l'arquitecte holandès, se succeeixen una darrere l'altra les diferents seqüències espacials que jalonen el recorregut. Així el visitant pot situar-se després telons que no són tals sinó grans llenços de vidre ondulat, després dels quals s'endevinen els panells de fusta amb desmesurades vetes d'or que imiten .... ¡Fusta ¡i que recobreixen les parets de la sala principal. Després de creuar els passadissos de la ciència ficció, desembocar en una sala recoberta de rajoles pintades a mà que representen motius pastorals en línia amb la tradició ceràmica portuguesa.
El rebuig inicial suscitat en alguns sectors per una obra que si d'alguna cosa peca és d'estar contagiada per la controvertida personalitat del seu autor, s'ha atenuat a mesura que l'edifici s'ha anat integrat de forma espontània al dibuix de la ciutat de Porto. Koolhaas assumeix el repte de crear un objecte allunyat d'al · legories i metàfores, conscient de la complexitat que suposa la producció d'icones amb data de caducitat, immersos com estem en una societat que degluteix imatges amb el mateix frenesí amb què les aplaudeix. Però no es pot entendre l'edifici només com un objecte mediàtic vinculat a la cultura de la postmodernitat, ja que Lluny de ser una operació merament formal, adquireix un caràcter crític, marcat per l'obstinació a definir les relacions entre l'arquitectura i la realitat d'una societat cada vegada més exposada però menys transparent.
Notes:
1. Pel · lícula nord-americana de 2008, escrita i dirigida per Thomas McCarthy i protagonitzada per Richard Jenkins, Haaz Sleiman, Danai Jekesai Gurira y Hiam Abbas, el guió es basa en la vida d'un home solitari de mitjana edat, la monòtona existència canvia quan s'enfronta amb problemes d'identitat social, immigració i comunicació intercultural, després dels atemptats de l'11-S.
2. Per La Font (1917), el francès va usar un urinari masculí i el va signar com “R. Chucho”, per després presentar-lo a l'exposició de la Societat d'Artistes Independents on va causar un gran enrenou entre els seus organitzadors, que finalment van optar per no exhibir. Forma part d'un conjunt de peces a les que l'artista que va cridar readymades (objecte trobat), que sorgeixen com a reacció a l'art formalment establert.
3. Entre la obra del artista francés destacan Le Violon d’Ingres (1924) o retrat de Kiki (1926).
4. ARMES Dasdores, JAVIER: Apropiació indeguda: iconografies i mites. La casa K de Yoshichika Takagi, Revista de Redacció, nº 1, http://yoshichikatakagi.com/
5. Koolhaas, REM: Copiar i Enganxar. Com convertir una casa holandesa en una sala de concerts portuguesa en menys de 2 setmana. En Content, I. Taschen, Colònia, 2004.
6. Artista suec conegut sobretot per introduir objectes quotidians en espais públics la escala manipula colossalment fins monumentalizarlos, a més de per ser una de les figures centrals de l'art de la performance, la instal · lació i l'art pop.
7. L'edifici va rebre l'any 2007 el Premi europeu del Reial Institut d'Arquitectes Britànics (RIBA). Els Jurats van descriure la Casa dóna Música com a “intrigant, inquietant i dinàmic” i van continuar comentant que el projecte “proporciona espais acústicament excel · lents per al funcionament de totes les classes de música, i realitza un altre paper contemporani com un estrany, enigmàtic i irresistible objecte en la forma urbana de la ciutat de Porto”.
Més informació:
Casa da Musica. Jorge Mosquera. Arquiscopio Arxiu 18/04/2012
Koolhaas: Casa da Musica, Porto. La meva Moleskine Arquitectònic 15/02/2009
L'enigmàtic paral · lelepípede de la Casa da Música de Porto. Rem Koolhaas i OMA, 2001. Fotos: Javier Dasdores
