Portela i el paisatge gallec

Per Federico García Barba

Els cubs de granit davant del mar. Cementiri de Fisterra. Cèsar Portela, 2000. Fotos: Roberto Rierols

Tota persona té una aspiració transcendent encara que de vegades no sigui conscient d'això. És el que li passa a César Portela, arquitecte, l'amor al seu país supera el mer reconeixement d'un paisatge ben volgut. La pràctica totalitat de la seva obra resumeixi un curiós caràcter panteista que s'expressa amb una passió desbordada en edificis i construccions, que només es poden entendre com gallecs.

Al nostre país, Portela és ja un clàssic contemporani. El seu caràcter fort i afable resumeixi en una arquitectura de pedra i metall que recorre amb assiduïtat a la reverència davant la feina d'aquells que l'han precedit.

Cèsar Portela defineix l'arquitectura com la construcció de l'espai. Escrutant les seves obres, estaríem temptats a canviar una preposició, precisant aquesta definició com la construcció en l'espai. I és que per a ell, construir amb els materials adequats i en les proporcions justes és un valor irrenunciable de l'arquitectura. I seguint aquest raonament, materials adequats són aquells que estan prop de cada obra, com les pedres de les pedreres granítiques de la seva terra natal. Per a ell, el granit és un material imprescindible, tant per les seves capacitats gairebé megalítiques-i que empra sempre en grans masses acoblades amb senzillesa tectònica- com per la textura rugosa que reflecteix l'acumulació del temps i de les estacions.

Refugi al bosc de les Carballeiras. Lalin, 2001

Però també, l'ordre i la mesura són essencials per entendre aquests edificis que es reclamen d'una tradició mil · lenària. La proporció i la sèrie que ajuden a compondre simetries i semblances són essencials per a algú que busca el classicisme agosaradament. És un esforç per extreure la senzillesa des del record de la història heretada; per a ell, el simple aconseguit amb tenacitat i dedicació és sempre una regla que avala la qualitat de les seves obres.

Recordo Cèsar en una excursió amb autobús al llarg dels boscos i la costa del seu paisatge natal. Hi havia entabanat a un grup d'arquitectes canaris convidats per l'Escola d'Arquitectura de la Corunya per visitar una obra seva: un far que havia acabat de construir a Punta Nariga. En aquest periple, seu apassionat verb ens traslladava el seu amor per Galícia, viatjant entre boscos primigenis, al mateix temps que ens acostàvem a aquell terme tan remot i batut per un mar inclement. En un moment donat va aturar el viatge i ens trobem davant un petit túmul prehistòric, una taula de pedra granítica que de seguida va interpretar com a demostració papable de la transcendència de la seva manera de veure l'arquitectura. Una mostra de l'encert del diàleg que flueix a través del temps amb aquells que ens han precedit i han fet servir els mateixos instruments i materials, aquests que ens vénen del més profund de la terra.

L'arquitectura de César Portela va tenir en els seus començaments un biaix clarament social. Volia sumar-se així, aportant els seus coneixements, l'esforç per millorar la vida dels seus paisans més desfavorits. Aquesta condició queda reflectida en obres com les Cases per Gitanos, situades a Campañó, Pontevedra que construiria en 1970 costat de Pascuala Camps. No obstant això, ja des de llavors la seva arquitectura tendeix a recuperar trets de l'arquitectura popular gallega com la seva reutilització de les formes de l'hórreo, aquestes construccions tipològiques tradicionals en el paisatge rural del seu país.

Habitatges per a gitanos. Campañó, Pontevedra. César Portela i Pascuala Camps, 1972

Una cosa semblant passa en el Mercat Municipal de Bueu de 1971, una llotja de peix que reconstrueix les ruïnes preexistents per transformar el front marítim d'aquest antic assentament costaner en el seu lloc de trobada ciutadà per excel · lència.

En els anys posteriors, Cèsar Portela aborda obres que tracten de museíficar dels usos i tradicions populars rurals de la seva regió. Com passa amb l'Aquari de Vilagarcía de Arosa, la casa de la Cultura de Cangas (ambdues de 1984) i tot un seguit d'equipaments socials i culturals posteriors. Per a això, adopta una arquitectura de formes essencials basada en el seu vast coneixement dels prototips populars de la regió. Són obres a les que se'ls imposa amb rigor ordre i mesura per produir espais serens que mostren sense embuts la seva gran admiració per l'etnografia del seu entorn i les tradicions rurals lligades al construït. Aplica en aquests edificis una estratègia de simetries i ritmes que tendeixen a establir una mena de classicisme contemporani.

Aquari VilagarcÃa d'Arosa, 1987

En 1994, construeix l'edifici per a l'estació d'autobusos de la ciutat de Còrdova. Una immensa coberta semicircular que se situa dins d'un recinte tancat per alts murs petris. És una obra que va a les tradicions andaluses de l'espai àrab per generar un recinte adequat als usos de transport. Tant la seva conformació simètrica i ordenada com el llenguatge de buits rítmics i iguals traspuen aquest classicisme a què aspira l'arquitecte. Alhora, l'edifici s'organitza des d'un respecte reverencial a les preexistències, el que s'evidencia en el seu diàleg amb les ruïnes excavades sota el mateix. En 1999, el govern de l'estat li atorgaria el Premi Nacional d'Arquitectura, precisament com a reconeixement a aquesta ja dilatada trajectòria ia aquesta obra específica.

Estació d'autobusos de Còrdova. 1994

En els últims anys, seus treballs han anat tendint cap a un essencialisme que tracta d'establir un diàleg més poètic amb el paisatge. Com quan planteja aquests immensos cubs petris davant del mar al cementiri de municipal de Fisterra, en l'anomenada Costa da Morte. Una obra de gran inspiració, acabada l'any 2000 i poc compresa pels seus possibles usuaris, però que es reclama d'una estètica del gest mínim. Com el mateix assenyala, aquí està la fusió de l'ànima gallega, entre la terra i el mar: Segons les seves paraules:

Quan vaig projectar i construir el Cementiri de Fisterra, el primer que volia oferir a uns morts el descans que es mereixen en un lloc sublim en què l'arquitectura fos capaç de fondre positivament amb la natura, igual que ho ha fet en aquest mateix lloc, des de sempre, la terra, el mar i el cel.

Cementiri municipal de Fisterra. Costa da Morte, 2000.

La, millor encara, aquesta idea de comunió amb el paisatge queda magistralment expressada en aquestes construccions-gairebé mobles de pedra- afegits a l'espai màgic del bosc a la Carballeirade Lalín d' 2001. Unes peces que ressonen com a llocs per l'èxtasi i trobada essencial dels que conviuen en una mateixa terra. Aquí es busca el confort dels cossos i els esperits en el seu contacte amb el territori ancestral que representa un antic roureda. La gran taula de pedra que Portela construeix al seu interior és una metàfora que propugna la comunió necessària dels paisans. Els recintes i escultures tallades ens conviden a pensar en el natural com un lloc de repòs per a la nostra memòria, aquella que només pot donar-se en un espai territorial concret.

La gran taula de pedra per a la comunitat dels gallecs. Carballeira de Lalín. 2001

En els últims anys, César Portela s'ha embarcat en una infinitat d'obres importants i voluminoses tant a la seva Galícia natal com fos en altres parts del país i del món. Ha hagut de créixer com a arquitecte i muntar un taller de projectes extens. Però no per això, ha abandonat les seves pulsions creatives i la seva recerca dels referents locals.

L'Escola d'Enginyers de Telecomunicacions a la Universitat de Vigo és un exercici d'encaix d'un programa extens en una topografia abrupta. Allà, s'empra una estratègia subtil per encaixar l'extens programa, es subdivideix els espais d'ensenyament en llargues barres que s'integren paral · lelament a les peculiaritats del terreny. Totes aquestes peces s'organitzen amb un gran eix central de comunicacions que va articulant els recorreguts horitzontals i verticals en una mena d'espina central en tres dimensions.

Escola d'Enginyers de Telecomunicacions. Vigo, 2003

Al parc natural dels Toruños, situat a la badia de Cadis, ha construït una sèrie de llocs que permeten el gaudi de la bellesa del lloc. Són pavellons i passarel · les que ens guien en la contemplació d'un paisatge a cavall entre el mar i la terra. Davant la duresa del sol d'Andalusia, aquí s'ha tractat de generar recintes en ombra que al mateix temps estan radicalment oberts. La utilització del quadrat com a base de composició i mesura, amb l'ús de la fusta tractada, unifica aquí el caràcter de totes les intervencions construïdes.

Per l'arquitecte Portela, l'arquitectura és un artefacte tecnològic que per poder ser no pot sostreure a crear emoció: un sentiment essencial per existir realment com a tal arquitectura. Podríem expressar com una commoció irracional que ve del profund de l'artista que ha d'actuar també com a tècnic; que traspassa la seva existència biològica per ressonar amb potència només en alguns casos. En aquells en què es produeix la meravella de la trobada poètic amb l'art de l'arquitectura. Segons les seves paraules:

Tots els éssers vius tenen necessitats; els éssers humans, més tenim desitjos.
L'art és allò que ens aproxima, que ens apropa als nostres desitjos, a les nostres passions. La ciència és una altra cosa. En ella també és imprescindible la imaginació, com en l'art, però el que impera és la raó.
L'art satisfà aquesta part substancial dels nostres desitjos.; l'arquitectura, més, ha de donar satisfacció a una part important de les nostres necessitats, ia algun que altre caprici, creant espais habitables que, a més de ser bells i proporcionar llibertat als nostres esperits, donin seguretat, abric i confort als nostres cossos. Per això, si en les nostres obres no aconseguim donar satisfacció a aquestes necessitats, no serem bons constructors. I si ho aconseguim però no aconseguim que aquestes obres satisfacin nostres desitjos, per la bellesa i l'emoció que transmeten, serem dolents artistes. En ambdós casos, no serem bons arquitectes.

És innegable que César Portela és un magnífic constructor d'espais però també un gran artista que ens ha transmès la seva passió per la bellesa de la seva terra en un innombrable grup d'edificis esplèndids.

Passarel per a visitants del parc natural dels Toruños. Cadis, 2002

Tot això i molt més ha estat recopilat amb cura en un llibre gairebé testamental titulat Cèsar Portela, l'emoció i la raó en l'arquitectura. Una obra resum d'una trajectòria fructífera representativa d'una manera de fer arquitectura a les regions perifèriques del món desenvolupat.

Més Informació:

Cèsar Portela, l'emoció i la raó en l'arquitectura. Loft Publications 2012.
Cèsar Portela, arquitecte. Pàgina oficial de l'estudi d'arquitectura.

Atri d'accés al Centre Sociocultural Caixanova. Pontevedra, 2006