La trama Ecochard i Casablanca

Per Federico García Barba

Casa pati de les Carrieres Centrals, Fototeca de l'École Nationale de Architecture de Rabat. Publicat a OASE, 82. 2010

Michel Ecochard és un d'aquests personatges que no han obtingut l'atenció que mereixen en la historiografia de l'arquitectura i l'urbanisme contemporani. Coneixem el seu treball a causa de la presentació que realitzaria en un dels últims Congressos Internacionals d'Arquitectura Moderna, el que se celebraría en Aix en Provence en 1953.

Ecochard va ser un arquitecte que tindria un paper preponderant en el gran esforç per atendre l'explosiva demanda d'urbanització i habitatge que va experimentar aquest país en el segon terç del segle XX i que faria el protectorat francès del Marroc, després dela II GuerraMundial.
No obstant això, seva formulació d'estratègies efectives per solucionar els processos urbanístics accelerats que s'associen a creixements urbans desordenats és un plantejament urbanístic summament interessant. Actualment, és recomanable tractar d'entendre aquesta manera s'està produint la instal · lació de grans masses de població a les ciutats. Sobretot si tenim en compte que molts tracten de millorar les seves expectatives i qualitat de vida acudint massivament a les regions urbanitzades i econòmicament més pròsperes que s'han anat formant al planeta.
A Casablanca, al barri de Cal Mohammadi, Ecochard projectaria a mitjans del segle XX una extensió de ciutat que està sent estudiada amb interès en els últims anys. És una contribució oportuna sobretot en aquests moments, en què és visible ja l'accentuació del procés de deteriorament dels assentaments humans en una gran quantitat de països i zones urbanes del món. Respecte a aquest fenomen, és convenient reflexionar que sigui possible sobre la manera en què s'han millorat les condicions de la urbanització informal, també coneguda com barraquisme, tuguris, barriades, una Vila Misèria, barriades, tuguris, tuguris, etc. Aquest tipus de processos urbanístics-que en els seus orígens van estar lligats a una massiva emigració a les ciutats- aconseguirien una gran potència en els països més endarrerits del planeta a partir de la segona meitat del segle XX.
Alguns esforços s'han emprès per intentar canalitzar aquest gegantí problema. És el cas de les solucions adoptades a la demanda d'habitatge massiva en alguns països de l'anomenat Tercer Món, que són avui un precedent reiteradament ignorat i poc investigat. És el cas del concurs denominat Previ per a Lima i que tindria lloc a finals dels anys 60 i avui totalment desconegut. No obstant això la magnitud dels desafiaments futurs requereix d'un esforç d'investigació i anàlisi major per lluitar amb les potentíssimes transformacions en curs en les principals megalòpolis mundials. Com assenyala el jove geògraf B. P. Culley en el pròleg de la seva tesi Reivindicació d'espai a Casablanca, buscar condicions de vida decents per a una humanitat en constant moviment és, des del nostre punt de vista, un dels majors reptes que afrontem en el segle XXI. Requereix tornar la mirada a les ciutats en desenvolupament i entendre com funcionen.
L'esforç realitzat per Michel Ecochard és un exemple en aquest sentit. La trajectòria d'aquest arquitecte està lligada a la fase final del protectorat francès del Marroc. Allà desenvoluparia les seves principals aportacions urbanístiques, voltant de la ciutat de Casablanca o a Dar el Beida. Des de començaments del segle XX i fins a mitjans dels anys 50, Casablanca va passar a convertir-se en el port de major intensitat de tràfic comercial del Marroc i per això, en el pol econòmic principal del país.
Plan d’Amenagement de Casablanca. Henri Prost. 1930

Les activitats al voltant del port generar una afluència massiva de població rural durant dècades. El procés explosiu i accelerat d'urbanització consegüent faria que les autoritats franceses es plantegessin com una necessitat ineludible la planificació racional del creixement mitjançant les eines convencionals de l'urbanisme d'arrel centreeuropea. En 1930, es presentaria el Plan d’Amenagement de Casablanca realitzat per Henri Prost, que plantejaria la transformació de la ciutat: La seva proposta es basaria en l'articulació del creixement per anells concèntrics i focalitzats al voltant dela Medina preexistent, en un tractament espacial a la manera haussmaniana afavorida des de la metròpolis. La seva idea per a la ciutat es fundava, per tant, en una forma de racionalització de l'expansió en curs mitjançant l'establiment d'una sèrie d'avingudes radials i anulars que garantissin la seguretat i l'accés ordenat als serveis. Al costat d'això, el Pla Prost proposava la separació en barris o suburbis, diferenciant la localització de la població indígena de la d'origen europeu. Es consagraria així la doctrina colonial orientada a una certa segregació, propiciada pel General Resident Lyautey.
En el moment de la incorporació de Michel Ecochard al disseny urbanístic de la ciutat, a les acaballes de la II Guerra Mundial, l'extensió dels anomenats tuguris a la perifèria exterior de la ciutat evidenciarien la ineficàcia de les solucions urbanístiques convencionals representades pel Pla de Prost. La urbanització informal de Casablanca seria des dels seus inicis un conjunt de continguts espais superpoblats (amb una densitat superior a 1000 habs/Ha) en els quals s'amuntegaven els nombrosos emigrants locals en unes condicions infames, sense serveis ni infraestructures. En contrast, les àrees destinades a la població europea ocuparien grans extensions al costat dels anells viaris planejats amb una millor qualitat urbanística i unes densitats més raonables.

Plànol de localització de Bidonvilles a Casablanca. Document realitzat per a la Enquete prèvia de Michel Ecochard

En conseqüència, l'arquitecte francès heretava una situació conflictiva en l'organització espacial de la metròpoli marroqí. Ecochard canvia el plantejament previ buscant la implementació d'una nova metodologia per tractar d'enfocar la millora de les condicions d'habitació de la població immigrant. Dos elements són centrals en la seva concepció d'un urbanisme adequat per a les ciutats en explosió demogràfica, la Enquestaestiu o investigació de la realitat local sobre el terreny i l'anomenada Marc o organització espacial geomètrica basada en una retícula racionalitzada d'accessos.
La Enquestiu -o enquesta d'investigació- tractaria d'aproximar-se als problemes d'urbanització i construcció de refugi o residència adaptada des de la lectura directa de les condicions contextuals existents en el lloc. Assimilació tant dels seus aspectes físics i espacials com pel que fa a la realitat social, política i cultural. Els principis d'actuació de Ecochard quedarien reflectits en un text seminal titulat Els districtes industrials de les ciutats del Marroc que apareixeria en el nombre 11-12 de la revista francesa Planificació. D'acord al que aquest exposat per Ecochard, l'objectiu principal de la investigació seria analitzar el problema dins d'un entramat ampli, per obtenir un coneixement detallat sobre les qüestions econòmiques i socials. L'enquesta realitzada per l'equip de Ecochard a Casablanca reflectiria un tractament espacial indegut per a les poblacions locals que reflectiria mitjançant un simple diagrama. Amb això evidenciaria la gran injustícia ocorreguda en els gairebé trenta anys d'ocupació francesa.
L'anomenada Tram 8×8 mts seria l'element principal de disseny imaginat com a solució alternativa per Ecochard. Aquest instrument aplicat a la ciutat marroquina de Casablanca tindria una gran influència en el futur i seria seguit en nombroses propostes d'ordenació i tractament de la urbanització informal en diverses parts del món. El disseny de la Frame Ecochard es caracteritzaria per la definició de conjunts d'unitats d'habitatge unifamiliars agrupats en patis i carrerons i adaptades a les formes de vida introspectives característiques de l'Islam. Es reflectiria així la influència de les indicacions recollides a la Enquestaestiu. En recintes individuals de 64 m2 s'organitzarien cèl · lules d'habitatge d'una planta amb dos o tres espais coberts al voltant d'un pati, que aïllarien l'exterior amb un mur, que impedirien les vistes directes. L'agregació de les unitats d'habitatge i la seva agrupació al voltant de petites places o unitats veïnals anirien així conformat una ciutat horitzontal jerarquitzada. Ecochard concep aquesta organització com un procés de transició des de modes de vida rural en una evolució cap a formes de vida més urbanitzades i que culminarien amb la substitució de les cases pati inicial per blocs i torres a la manera propugnada pel modernisme convencional dels CIAM.

Plànol original del disseny d'una unitat veïna. Michel Ecochard, 1952

De fet, es convidarien alguns reconeguts arquitectes francesos de l'època a realitzar edificis més en consonància amb els proposats a Europa en aquests anys Serien propostes exemplars com l'innovador edifici anomenat Nid d'Abeille de 1952, dissenyat per l'equip de George Candilis i Sadrach Woods. Un projecte que tractaria d'integrar les necessitats i costums de la població marroquina en una construcció en alçada i que tenia la intenció de servir d'exemple a la futura transformació cap a la ciutat prougnada pel Moviment Modern.
En el cas concret marroquí es tractaria d'aprofitar les formes de les Kasbah i medines per a la definició d'un nou concepte-revolucionari llavors-, la unitat vosinage o unitat de barri adaptat a la situació concreta. Aquest element d'organització urbanística s'hauria de dotar la població d'una sèrie de serveis bàsics en el qual el principal seria l'agrupació d'habitatges eficients, econòmiques i capaços de repetir-se amb facilitat per adaptar-se a condicions de densitat alta i d'acord a la capacitat tecnològica local.

Nid d'Abeille. Dibuix George Candilis Portada de la revista Architecture Today. 1953

La proposta teòrica de l'urbanista francès tindria la seva confirmació al barri de Hay Mohammadi a les carreres centrals en la periferia de Casablanca. Aquest extens conjunt d'habitatges seria una materialització de les seves idees urbanístiques en un entorn real. En els anys 40 i 50 del segle XX, el procés d'emigració de la població rural a les principals ciutats marroquines (i, especialment, a Casablanca) havia adquirit una acceleració sense precedents. Els processos d'urbanització informal o Els barris marginals -com allí són coneguts- s'havien estès ocupant enormes extensions al voltant del centre original de la ciutat i en la seva primera perifèria.
Allà, s'aplicaria sobre un territori perifèric buit llavors una proposta basada en la trame de 8×8 mts. Seria l'esforç col · lectiu de l'anomenat Grup GAMMA (Group Architects marroquins Modern). En Hi Mohammadi es dissenyen els barris com diverses unitats veïnals en una relació jeràrquica que s'articula mitjançant la disposició de la malla d'accessos. Cada unitat veïnal arriba als 1800 habitants i es defineix d'acord amb una sèrie de serveis bàsics al voltant de la Parcel · o espai focus del conjunt. Els seus veïns comptarien amb serveis per a la vida diària, com ara un molí, un forn, botigues i un espai per al joc. Cinc unitats veïnals que arribarien als 9000 habitants, conformarien el barri, una unitat col · lectiva que ja comptaria amb serveis públics i representatius de petit abast en els camps del comerç com a mercat i fondouks, o religiosos com la mesquita i escola alcorànica, així com també la inclusió d'altres nombrosos serveis col · lectius i administratius en aquestes unitats agrupades.

Agrupació de base 4 habitatges sobre la trama de 8×8. Michel Ecochard.

Tot el sistema de la Frame Ecochard s'articularia a través d'una jerarquia d'accessos i espais lliures, format en el seu escalafó més baix per carrerons peatonals. Des d'aquestes petites sendes de servei a diversos habitatges, s'accediria a les Parcel · les arbrades d'una dimensió mínima de 350 m2. Aquests espais locals connectarien al seu torn amb carrers i avingudes per a la canalització del trànsit més potent, aquell destinat al moviment de mercaderies i persones entre les diferents parts de la ciutat. A nivell de barri se situarien les grans places i espais enjardinats on localitzar peces urbanes representatives de la col · lectivitat.
Tota una estratègia urbanística que hauria algunes materialitzacions als afores de la ciutat de Casablanca durant els anys 50. Diverses dècades després aquests barris han evolucionat d'una manera diferent a com ho va pensar Ecochard. S'han produït potents processos de densificació com a conseqüència de la construcció en alçada per albergar noves generacions i descendents dels pobladors inicials. I al mateix temps, s'han ocupat els espais lliures col · lectius amb una bigarrada sèrie de nous usos no previstos.
Idees per Carrieres Centrals. Panell sentant GAMMA al CIAM Ais de Provença. 1953

En la concepció urbanística de Ecochard, els principis de la Carta d'Atenes tindrien una influència decisiva. No obstant això, la seva doctrina de hàbitat per a molts representaria una evolució progressista a l'arrel il · lustrada dels CIAM. Un plantejament que buscaria una major optimització de l'espai, l'economia de la construcció i els materials així com la integració en les propostes de les condicions culturals de la població a la qual s'atén. No obstant això, la participació de la població en els processos de decisió no seria tinguda en compte per a res. És una forma típica d'actuació política i tècnica des de la preponderància del saber professional i de la imposició d'un sistema de decisió assignat a les elits en el poder amb caràcter exclusiu.
Vista aérea del barrio Hai Mohammadi en la perifereia de Casablanca, en el moment de la seva construcció

Michel Ecochard col · laboraria amb rellevants figures de l'arquitectura moderna com Le Corbusier. Aquest li donaria un paper rellevant en el grup lligat a l'etapa final dels Congressos Internacionals d'Arquitectura Moderna (CIAM). La presentació de les idees organitzadores per a la racionalització del creixement sorgides de l'experiència directa marroquina les resumiria en el seu llibre Casablanca. Novel · la d'una ciutat. Aquesta publicació li serviria de base per la seva presentació al CIAM 9 de Aix en Provence, celebrat a 1953. El model seria el que es relacionava amb els esforços en curs que l'equip GAMMA, costat de Ecochard, duia a terme en aquell moment en aquell barri perifèric de Casablanca, conegut com les carreres centrals i després anomenat Hi Mohammadi.

Localització de Hai Mohammadi a l'àrea metropolitana de Casablanca. Ortofoto de Google Earth

Aquest arquitecte francès representaria en els anys 50 i 60 del segle XX l'emergència d'un nou professional: l'expert en planificació i desenvolupament urbà, especialitzat en ajuda humanitària i intervenció en entorns degradats. Al costat d'ell sorgirien-fa 50 anys- figures internacionals que tractarien de tractar amb aquests tipus de processos informals de creixement urbanístic i, amb això, la correcció de les injustícies derivades de la marginalitat social relacionada. Personatges com John Turner, Constantinos Doxiadis, Charles Abrams, Otto Koenigsberger i la parella formada per Maxwell Fry i Jane Drew.
Un conjunt de tècnics, d'extracció arquitectònica, lligats als centres de poder del món desenvolupat que intentarien ajudar i reorientar els processos de creixement desordenat de nombroses ciutats situades en països africans, asiàtics i del sud d'Amèrica. Les seves propostes constitueixen una evolució innovadora dels principis reflectits en la Cartade Atenes i que avui estan pràcticament oblidats. Treballarien a aconseguir una evolució i adaptació de les idees que internacionalment es venien implementant des de dècades anteriors. La novetat de la metodologia de Ecochard respecte als altres és el seu respecte escrupolós a les tradicions locals i la seva voluntat de sotmetre la inspiració de les seves propostes a les condicions socials i materials preexistents. El seu treball es recolzaria en la combinació de l'anàlisi quantitativa i qualitativa de la realitat preexistent per poder proposar solucions adaptades a les condicions específiques.
L'àrea de Hai Mohammadi a l'actualitat. Fotos: Karim HC, Flickr