L'extinció dels arquitectes

Ostrich Pillow Kawamura porció Ganjavian de Studio Banana

Als arquitectes espanyols de la meva generació ens ha envaït la malenconia. Després de sis anys llargs de crisi del sector de la construcció, no podem comprendre encara com és que aquí hi hagi desaparegut completament un sector que ens havia donat una tasca davant la societat.

No és una situació en què estiguem sols. Ens acompanyen en la nostra dissort una part substancial de la població del nostre país. Especialment, els més joves, la manca d'ocupació col · lectiva i perspectives de desenvolupament personal és un escàndol que afecta també enormement i no podem ni hem de permetre per més temps. I tampoc, és possible considerar que aquesta situació l'hàgim propiciat només els arquitectes, tenint en compte l'immens desastre que ha suposat el maneig de l'economia: una ciència fosca que només és capaç de predir i explicar el que ha succeït en el passat i els representants cometen tantes equivocacions impunement.

Esperem la ràpida aparició de noves maneres de treballar que donin una esperança a tot un col · lectiu tècnic i empresarial que, directament o indirectament, es compon de diversos centenars de milers de persones a Espanya. És el que està passant amb les iniciatives que tracten d'impulsar la rehabilitació del parc construït i que suposen una esperança per al ressorgiment de la construcció en el nostre entorn.

Pels que portem vàries dècades en aquesta professió, el reciclatge està sent molt dur. Sobretot, si tenim en compte que les maneres tradicionals i artesanes en què es desenvolupava l'exercici de l'arquitectura no tornaran. Per això, estem obligats a buscar altres camins d'exercici tècnic o, directament, reciclar cap a altres activitats en què hi hagi més possibilitats econòmiques reals. Potser, alguns hàgim d'assumir que només ens queda el camí de la jubilació anticipada o l'absència radical de recursos.

Una catàstrofe que ens sumeix en una tremenda neguit, intentant explicar les raons del canvi. És el que han fet dos companys en sengles textos que unim aquí. Des de València, Paul J. López Hernández ens commina advertint amb què No li diguis a la teva mare que sóc arquitecte, una reflexió apareguda al seu bloc L'Arquitecte impenitent. I des de Tenerife, Pere Domínguez ens explica Què és i què va ser un arquitecte, un article publicat en el diari local, L'Opinió.

Cal llegir les seves paraules com un epitafi davant el fenecimiento d'una manera d'entendre l'exercici d'una professió: "Requiescat in pace". Però també un cop mort el rei, pot ser que aviat calgui donar vives al nou rei.

Recreació del Tixosaurus. National Geographic, 2007

No li diguis a la teva mare que sóc arquitecte (arquitectes a la menuda)
Paul J. López Hernández. Extret del bloc L'arquitecte impenitent. 18/05/2012

Quan jo era jove la carrera d'arquitectura era una de la més guai. A ella s'apuntaven, vocacionalment uns, despistadament altres, i tots somiadors de futures glòries. Entre els nostres amics era una de les carreres que més molava. Per als que aspiràvem a ella, l'arquitectura era la conjunció de l'art i de la ciència, del gaudi personal i del reconeixement social. Tot fos, encastat i ben pagat. El més plus. La repera.

També existien altres professions esperonades al pedestal de les “carreres bones”. Però els futurs “artistes” les menyspreàvem una mica, perquè pensàvem que eren més grisos i tristos. La seva reconeguda rellevància econòmica no ens interessava en excés, perquè nosaltres érem més progres i estàvem en altres temes.

L'arquitectura s'escrivia i parlava sempre amb A majúscula. Des d'antany, els arquitectes havien ostentat un estatus de reconeixement i dignitat. El seu sentit de la sensatesa i del bé fer els donaven suport.

Però tot ha canviat per a pitjor. Ara estem provant el ferro de l'atur, de la precarietat econòmica, i d'una creixent i desqualificant crítica social, crisi inclosa. Des de fa, almenys una dècada, i descarnadament en els últims anys, hem caigut, (millor dit ens han tirat), l'egregi pedestal d'antany. I sembla que no quedaran molts ni per recollir els trossos trencats.

Els arquitectes del Star-Sistem, els glamurosos, comencen ha ser a contemplats amb recel pels tants disbarats megalòmans i els descontrolats dispendis econòmics. A la resta només se'ns utilitza i amb prou feines ens contempla. I si es fa, generalment tampoc és amb grans elogis.

¿Perquè som on som, sense pena ni glòria i amb una gran majoria immersa en aquesta precarietat? Diré una primera raó que se m'acut: Perquè hem oblidat la nostra funció social (alguns ni tan sols la coneixen encara).

També diré una segona: Perquè gairebé ens ho hem guanyat a pols.

La resta és enganyar-se i com el posar tiretes per aturar una hemorràgia. I no sortirem d'aquesta si no identifiquem i assumim primerament nostres errors. Solo citaré, per no avorrir, alguns d'ells:

Primer error: Molts arquitectes hem oblidat la qualitat fonamental del que és l'arquitectura. Fins i tot hem acceptat que se'ns s'encaselli com una “professió” més. Ja sé que en la societat actual no és possible anar per lliure i sense l'titulito. I que tampoc es tracta que tots els arquitectes ens creguem Borrominis o Palladios; però hem permès, poc a poc, el suportar i l'haver de dedicar la major part del nostre temps a pura burocràcia i paperassa, en comptes de poder pensar més en formes i espais. (a alguns no els ha donat temps ni a pensar). Ens hem “professionalitzat”, però la pitjor. Se'ns cataloga, en el millor dels casos, com uns simples firmones als que inexcusablement cal acudir per tramitar papers i permisos. D'arquitectura, els temps, ni es parla.

D'acord a un error: Deïficats i arrogants en el nostre paper de “artistes”, hem anat renunciant a altres camps d'activitat de “baix rang” per a les nostres elevades pretensions. La vanitat no ens ha permès, en el major dels casos, fer nostres i en profunditat altres formes alternatives de treball, i intentar impregnar d'un esperit propi. És cert que la valoració d'un immoble, o un estudi de seguretat i salut no són temes especialment àulics o per al cultiu de la bellesa, però segur que sempre hi haurà alguna escletxa per tunejar. La majoria ni ho hem intentat.

Tercer error: “Com més millor, i si és en menys temps megamejor”. Quan la conjuntura i la bonança així ho han permès, els projectes, les obres i les decisions preses han mancat, i no ens ha importat, del temps de maduració que requerien. Desesperats pel propietari, per la promotora, o per l'administració, hem redactat els plans, projectes, contraplanes i contraprojectes en temps rècords en què fins difícilment era possible tan sols el llegir bé les normatives i ordenances o entrar en l'essència de cada qüestió. El desastrós resultat edilici en algunes zones, sobretot del litoral, a la vista està i amb el nostre minvant prestigi.

Quart error: Estúpidament hem entrat en el parany del regateig econòmic i de les rebaixes. El enganyós lema de “major resultat en menys temps” (la maleïda competitivitat), comporta el “que si es fa tan ràpid és perquè, al cap ia la fi, el que es fa no és tan difícil i és només paper (a mi m'ho han dit més d'alguna vegada), i per tant el seu valor també val menys. Defensar que darrere del paper hi ha moltes més coses és cansat i avorrit, i com més poderós econòmicament i inculte és el client (sol coincidir), més li fan les nostres teories projectuals, (que la veritat, algunes són una mica pedants). En el cas de les grans promotores la situació és sagnant. Així que tots a jugar a si-vols-el-mes-i-si-no-ho-deixes-i-rapidet-que-hi-cola.

Cinquè error: Hem empassat any rere any, legislatura rere legislatura, amb tot l'allau de normes, codis, i decrets amb què se'ns ha torpedinat. El CSCAE no ha resultat precisament massa eficaç. L'administració, els altres col · lectius, o qui passava per allà, ens han ficat tots els gols que han volgut. La LOE, la Òmnibus aquesta, Bolonya, el CTE, i jo no sé quantes coses més, per no entrar en el sudoku de les diferents legislacions que cada comunitat autònoma s'ha anat inventat, han convertit la nostra tasca en una veritable carrera d'obstacles. Tot un seguit de cotilles legislatius, decrets, modificats d'errades dels decrets i normes canviants i fins contradictòries. Quan ens hem adonat ja estàvem embolicats en un embolic sense sortida la finalitat és solament una : els arquitectes són els responsables de tot.

Sisè error: El creure'ns estar per sobre del bé i del mal quan a la crisi actual ja se li veien les orelles. Hem tancat els ulls davant la realitat que arribava. Al que li anava bé perquè li anava bé, i va pensar que d'aquesta se salvava. Al que li anava malament perquè ni s'havia assabentat que alguna vegada les coses van ser millors. Tancats en el nostre caparazoncito, ingènuament, ens crèiem intocables. Així ens va.

Setè error: Molts no ens hem adequat, seriosament, a les noves formes de treballar que els temps i la societat actual exigeixen. La nostra genial individualitat estava per sobre de tot. Treballàvem “multidisciplinarment”, però només de boca. Molts comptàvem només amb algun ingenierete per resoldre el de l'aire condicionat, i l'estructura si allò es complicava una mica. Ni ens hem assabentat en els temps que corren que l'arquitectura no és només aquest dibuixet aquest que fem a la tovalló de paper l'estona en què estem “inspirats”, i que el treball d'equip tampoc es limitava només a aquesta petulant i paleta afegitó del “i associats”, “arquitectura integral”, i altres bestieses que pomposament posem en les nostres targetes i en els nostres logotips, això si, perfectament dissenyats.

Piràmide de Cayo Cestio. Roma, any 12 C..

La majoria no hem estat conscients que l'arquitectura s'ha transformat en una disciplina complexa, que exigeix ​​una resposta multidisciplinària, però de la de veritat, i en què cal acceptar que un no ho sap tot, i en la qual per sintetitzar i coordinar eficaçment cal comptar primer amb qui si saben específicament d'altres coses. En el nostre paper ” divins solistes”, a molts se'ns va oblidar que existia la resta de l'orquestra.

En E.E.U.U ja no existeixen pràcticament, el molt escassament, els arquitectes independents. A la Xina,, què treballen 2.000 arquitectes (xinesos) en el mateix edifici és cosa normal. Que jo sàpiga, a Espanya la majoria de la professió encara es concentra en estudis de petita escala. I ara amb la crisi ni això. I no és que a USA oa la Xina tinguin més potencial econòmic (que el tenen), sinó que han après ràpid com s'han de fer les coses actualment i amb veritables equips. Hem perdut el pas que la societat actual porta.

Existeixen més errors, que ara ni sóc capaç de descobrir-, però que ens han portat enlloc ia estar una mica perduts. I ser carn fresca de canó per als que ens tenien ganes.

Se'ns diu que hem de renovar. Potser és la veritat. Jo l'únic que sé és que hem passat anteriorment per circumstàncies semblants, més lleus sens dubte, i que certament, només la nostra capacitat camaleònica d'adaptació ens va salvar.

Així que per no acabar en via morta, haurem de reinventar. La il · lusió i la imaginació són les armes amb què comptem i que mai ens han fallat. I a més entendre que a part del dibuixet del tovalló, cal incorporar en la nostra tasca les qualitats que els temps exigeixen inexorablement: sostenibilitat, ecologia, estalvi (energètic i dels altres), respecte mediambiental, equips, economies, integració, especialització,……… i tot el que se'ns ocorri. Per aquí va inevitablement el futur si volem sobreviure i que la societat ens retrobi. Per als joves arquitectes és una obligació. Per als més grans gairebé una quimera. Mentrestant a serrar les dents i a aguantar.

Caldrà renunciar, de moment, a la nostra anhelada pujada a l'Olimp dels déus. Per subsistir, i durant la ineludible travessia, a picotejar per aquí i per allà i treballar una mica a la menuda. Ah!!, i seriosa advertència a aquells amb Núvies / NOVI pastilles amb el futur: millor que la teva parella no li digui a la mare que surt amb un arquitecte ...

Gran Galerie de l'Evolution. Museu Nacional d'Història Natural. París. Paul Chemetov i Borja Huidobro, 1994

Què és i què va ser un arquitecte
Per Pedro Domínguez Anadón. Periódico L'Empordà. 11/04/2013

Si tinguéssim explicar a un adolescent, que busca enquadrament en la societat, li diríem que és algú que estableix una relació especial i generalment prolongada en el temps, amb el seu client, incidint no només en la seva economia, sinó també, i sobretot, en el desenvolupament de la seva vida posterior.

És a dir, un arquitecte Ve a ser com un amant circumstancial, algú a qui se li lliura el cor i l'ànima perquè els administri durant una temporada: està en l'art i en l'ofici de l'arquitecte el que d'aquesta relació sorgeixi una meravella o un engendre.

El marc en el qual es desenvolupaven aquestes esporàdiques relacions era la societat, i físicament es concentraven en les institucions i en els entorns privats de reunió. L'arquitecte, a més de tenir art i ofici, havia de tenir cultura de tot tipus, dots de comandament i capacitat d'organització; seria llavors el més semblant a un director d'orquestra, no només hauria de dirigir un petit exèrcit sinó que també tindria la responsabilitat de fer-ho sonar bé.

Un arquitecte sap de geometria i coneix, per tant, un plànol que passa per tres punts; si fallés un sol d'aquests punts el pla deixaria d'existir. Doncs bé, això és en gran part el que ha passat: el pla en el qual se sustentava la seva activitat es componia de: el seu art, seu ofici i els seus clients i aquesta última pota de la taula ha fallat i, com en un cataclisme, tot ha rodat a terra i amb això no només s'ha arrasat amb l'existència d'una professió que es remunta als orígens de la humanitat, o com millor diu un amic poeta: una professió tan necessària i de reconeguda utilitat, sinó que ha comportat la ruïna per a molts altres sectors que es despenjaven de la seva activitat.

Hall del Science Museum de Londres

No només s'ha tancat el 95% dels anomenats: despatxos d'arquitectura, sinó que també s'han vist afectades altres professions i oficis col · laboradors com: enginyers industrials, de camins i hidràulics, agrònoms, calculador, aparelladors, topògrafs, delineants, artistes, biòlegs, geògrafs, matemàtics, maquetistes, creadors de models, publicistes, subministradors de materials, paletes, lampistes, electricistes, yesistas, fusters, Metal · listes, foneries, reprògrafs, fabricants de programari, fabricants de mobiliari, viveristes, etcètera… Tots ells han desaparegut o reduït la seva activitat al mínim després de la nostra debacle després que el pla es desequilibrés. On? On són els clients? ¿Sota les pedres? ¿Darrere dels mercats? ¿Amagats darrere del govern? ¿Van volar com els pressupostos de les institucions?

Tracte de cercar en la natura una imatge semblant a aquesta espècie d'extinció i el més proper que trobo és quan es descriu la desaparició d'un ecosistema i les seves nefastes incidències a nivell global, i en aquest cas, ja se sap quines són les conseqüències de l'extensió d'un contagi d'aquest calibre.

Hi ha un cert pudor entre els meus col · legues que els indueix a silenciar aquest estigma, és com l'aristòcrata que porta el seu ruïna amb resignació, però són temps de canvis profunds davant dels quals no val ja exhibir els antics models. Així que més ens val reinventar-nos i aprendre a encarar els nous reptes, no només els que hem tingut la sort d'exercir amb dignitat aquesta bellíssima professió, sinó també la jove legió de nous graus que miren amb desconsol com s'han esfumat les seves il · lusions. Tots tenim ara l'obligació moral d'alçar la veu, de plantejar l'exigència i de donar solucions a l'extinció en massa d'aquesta professió.

Un bon pas endavant seria aprofitar aquest temps mort, mai millor dit…, per consolidar la pota corresponent a l'ofici i posar-nos d'acord amb l'especialització que de totes maneres i malgrat l'aturada estem, si som professionals, obligats a millorar.

Si evoco ara les paraules de José Agustín Goytisolo en el seu poema Manifest del diable sobre l'arquitectura i l'urbanisme: “Penso en les branques que emergirien de mi si fos un cirerer…”, no puc evitar un estremiment.